No iré a verle al cementerio mañana pero me quedó algo por decirle. Miento, no supe que quería decírselo hasta algo después de que se fuera. Y no creo en nada; Y eso complica las cosas. En todo caso, ahí va: Ho sento. Sento haver-me convertit en això, que no és ni val res. Sento les decepcions, les mentides, les absències injustificades, els mals sentiments i les males conductes. Sento haver oblidat les hores, els dies, que em vares dedicar. Sento no ser ni la meitat de persona que tu. La genètica ens va trair; no soc rés que recordi a tu, ni en el més mínim. I des que vares marxar, intento ser una altra persona; algú que no soc, però que seria sens dubte millor. I, així i tot, m’és difícil: de vegades tinc una recaiguda i em converteixo, una altra vegada, en l’intent de persona que ara escriu, per cert, amb una sensibilitat i una prosa molt inferiors, també, a les teves.
